RAÜL GARRIGASAIT. LA TENDRA MÀ DE CADA ARREL

No un cant,
un remoreig arran de terra,
gairebé incomprensible,
a l'alçada de les falgueres,
temorenc, vacil·lant,
la meva veu
que no gosa eixordar
ni els homes
ni els boscos,
només fressar
a poc a poc,
discretament,
els viaranys més solitaris,
la veu que encara emeto
perquè no se'm disloqui l'ànima,
com si es tractés d'un mecanisme de seguretat
contra la desintegració,
eixarm
que té la gran virtut
de fer que tot romangui en calma,
les ferides obertes,
les xemeneies fumejants,
el cel tan baix

. ........................
B, ECLOSIÓ

I

Remor de l'enasprar-se els dits dins el rocam
que el vent clivella. Remor de l'alga vomitada que la mar
s'ensuma a dins i dels narius que fan
l'esbufec lleu de les onades.
Remor de fer-se sal la llengua i tots els mots
que amagava, hexaedres
que se sostenen per un vèrtex
clavat al sòl.
Remor de les franqueses de l'arcà
que bleixa dins els blocs
i s'infla i sembla que n'infli els contorns
i que els faci esclatar per sobreixir-ne
escuma amorfa, ull desimatjat,
pedra i res més.
Remor de totes les remors que solquen
l'orella gegantina
del mar i de la terra.

......

IV
La volior
de les mosques després
de la tempesta, la fredor
s'infiltra arreu. Primers
viaranys renascuts dins el xàfec,
ressons d'acréixer-se els delers
que brunzi un món, un rumb, un tràfec.

 ........

V

(Tots els anys que em separen de les pedres
i de la calma que les omple,
tots els sons que m'aparten dels arbres
i de llur silenci,
tots els mots que m'allunyen
del que t'hauria volgut dir,

amb un gest
                  els anul·les.)

.........

C. MADURACIÓ DE LES PEDRES.

II

TRET PRECÍS, SENSE BLANC

Mirall, parallamps.
La vista t'empesta.
Cap llampec, tempesta;
cap imatge, clams

més sords o estridents
que fan un reialme
(l'enigma és la balma
dins el roc. En tens?).

No em comprens la rara
mullena que amara
mots, buidor, tresors?

 Més simple: l'imperi
dels marges, eteri,
amb l'ull, coresforç.

....

III

CONIUNCTIO FINIS SAECULI

No hi ha estels:
                      els batzecs,
les bafarades d'un
budell corrupte,
formen la nit més pútrida damunt
negrors sense reflex.

No es troben homes a la plaça.
No hi ha llanternes pe cercar-los.
I la música astral és un
terrabastall tot de veus òrfenes.

 Les hores sordes són l'anunci
que torta la terra s'enfonsa
endins d'un aiguamort amb fumaroles
                                 engolidores
                                 de cossos i ulls
                                 contorns
i pors de cloure el cercle
i pors de naufragar sense topar els esculls.

.......

VIII

FUM

La lluna llum
mant ànec fuig
els mots absurds
vol sense rumb

mant ànec fuig
xiulets aguts
i mots profans
la creu al puig

xiulets aguts
tu sense mots
la volior
de tants mots muts

tu sense mots
terra ferum
anònim llac
imatge als llots

terra ferum
tu ja no hi ets
i cels enllà
ànecs de fum.

..................

D. PARANYS DE BLANCA QUIETUD

IV
PENITÈNCIA

Seure en un banc
Llegir
la sang
del llambordí.

Ser l'atzucac
del temps
opac.
Tot el que tems.

I respirar
saó.
Serà
clam de raó.

......

E. TRES FINALS

LLUM HIVERNENCA (IV)

Només la llum.
Ets el glavi de l'hora.
Ets el no-res que implora.
Ets el bot de la cabra.
Ets la ferum del seu pixum.
Ets el signe rebuit de fum.
Ets l'ull que t'escalabra.

............

Garrigasait, Raül (2005) "La tendra mà de cada arrel.". Barcelona: editorial Viena.

JOSEP PALAU I FABRE. L'APRENENT DE POETA

EXCÉS DE LA PRIMAVERA

Encara l'ocell

és bell,

i encara l'amor,

amor.

Els amants s'estimen massa.

Ai, primavera que passa!

La rosa en esclat

-pecat-

espines no duu,

per tu.

Les flors es vesteixen d'àngel.

(Breu és l'avís de l'arcàngel.)

Les roses dels cels

-estels-

duen un fibló:

dolor.

l'aigua del riu és de plata.

(Lluna, sirena d'escata.)

El cel fa un atur

-atzur-

i resta suspès,

malmès.

Tinc un sol cor i no es cansa.

(D'amagat l'hivern s'atansa.)

La mà s'ha marcit

al pit,

per voler abastar

l'enllà.

La noia no és tan esquerpa.

(El seu cor és nafra oberta.)

Ai, amor, amor,

l'amor!

Ai l'amor, l'amor,

amor!

Estima'm d'una vegada!

(La nit és una estimada.)

Encara l'ocell 

és bell,

i encara l'amor,

amor.

Els amants s'estimen massa.
Ai, primavera que passa!

.....................................................

ALBA DELS ULLS

Testa d'Hipnos

PERUGIA

Volar podries sense ales ni cel.

Els àngels, no. llur dibuixada fuga

és perceptible sols quan un estel

cau junt amb ells i es fon... -línia poruga.

Ton cel comença on acaba l'atzur.

Tu estàs en ell i ell és en tu alhora.

Una ala portes, per si el son impur

hi penetrés, poder sortir-ne fora.

La reverència

FRAGONARD

Nineta fràgil.

Il·lusió

sense parió, 

imites, àgil,

de tanta ascendència 

-amb gest d'infant,

insinuant-,

la reverència.

Petita dama

de gran caient,

seràs turment.

Vindrà la flama

molt arraulida

dintre teu:

sota la neu

viurà la vida.
Seràs Diana

de cors i d'ulls

de tu curulls;

o cortesana.

O princeseta!

Això, després.

Ara val més 

la joguineta.

..............................

Missiva

T'escric amb llapis vermell, mots de foc;

parlo del bes i ja és besar-te un poc.

Barcelona, 1940

................................

Retrat

El fang més fi

del paradís

heus-el-ací.

A mi m'agrada

sentir-la així:

com un coixí

per la mirada.

I no res més,

si no és el bes

o l'abraçada.

7 de desembre del 1941

......................................

L'ingrat

Prou l'estimo, mareta:

ja tornaré algun dia.

Em dol deixar-te vella

i ara que em necessites.

Prou t'estimo, mareta,

però uns ulls ara em criden.

Sé que no et mereixia,

muller, companya, amiga.

Vaig estimar-te un dia

i tu tota la vida

muller, companya, amiga.

Però uns ulls ara em criden.

No creguis mai, petita,

allò que puguin dir-te.

El teu pare t'estima,

no em siguis enemiga,

filla meva, petita.

Però uns ulls ara em criden.

..............................................

Jo em donaria a qui em volgués

Jo em donaria a qui em volgués

com si ni jo me  n'adonés

d'aquest donar-me: com si ho fes

un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés

a canvi meu per sempre més:

que res de meu no me'n quedés

en el no-meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,

per un de sol, prô que besés

i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués

com si ni jo me n'adonés:

com una almonia que se'm fes.

22-23 d'octubre del 1940

Cançó breu

Totes m'estimen a mi

i jo les estimo totes.

Vagarejo, pelegrí,

al llarg d'un somni de noies.

Doneu-me un cor més petit,

que aquest que tinc no se m'omple.

Només l'anhel d'infinit

i el vent, per les quatre portes...

Barcelona, 1941

Palau i Fabre, Josep (2001) "Poemes de l'Alquimista". Barcelona: Edicions Proa.
                                    Primera edició (clandestina): 1952.

Ací podreu trobar altres poemes de Josep Palau i Fabre publicats a la xarxa

Ací us podeu descarregar el programa de mà del recital Don Joan i l'Alquimista, que va fer Montserrat Carulla, al Centre Blanquerna, a Madrid, el 18 de febrer del 2008. Podreu trobar una selecció de Poemes de l'Alquimista, també traduïts al castellà.

DEL JOC I DEL FOC. CARLES RIBA

XXXII

La llangorosa
fi de la tarda em crida
no sé a quina
pau d'una falda antiga
on és naixença el somni

...


LXIV

Núvol sense altre,
blanc en la tarda blava,
passes, a penes
impur, a la ventura
d'un vent que ni sospira.

Riba, Carles (1984) "Del joc i del foc". Barcelona: Editorial Empúries.
Primera edició: Editorial Selecta, Barcelona, 1946.

COR DESMOBLAT. RAMON RAMON.

COR DESMOBLAT

Posar-me dins el rostre d'un xiquet
i sentir que la llum m'infla les galtes,
i mentre creix la lluna obrir la boca.
Tornar al riu d'on he vingut i despullar-m'hi
i quedar-me net dels anys i d'altre penes,
i saber llançar la pedra a l'altra riba.
Desitjar ser cridat com una avioneta
que vola ran de platja i ens saluda,
i tenir molta por d'entrar al mar
                                        i també moltes ganes.
Ésser nen com el gos que corre alegre
darrere d'un estel a punt de caure.
Oblidar aquesta ràbia que respire,
aquesta humitat d'habitació tancada
on res és tot,
                     on el ressò és la fosca
                                    -com un cor demoblat.

(Ramon Ramon (2004) "Cor desmoblat". València: Editorial Denes.)