Posar-me dins el rostre d'un xiquet
i sentir que la llum m'infla les galtes,
i mentre creix la lluna obrir la boca.
Tornar al riu d'on he vingut i despullar-m'hi
i quedar-me net dels anys i d'altre penes,
i saber llançar la pedra a l'altra riba.
Desitjar ser cridat com una avioneta
que vola ran de platja i ens saluda,
i tenir molta por d'entrar al mar
i també moltes ganes.
Ésser nen com el gos que corre alegre
darrere d'un estel a punt de caure.
Oblidar aquesta ràbia que respire,
aquesta humitat d'habitació tancada
on res és tot,
on el ressò és la fosca
-com un cor demoblat.
(Ramon Ramon (2004) "Cor desmoblat". València: Editorial Denes.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada