EXCÉS DE LA PRIMAVERA
Encara l'ocell
és bell,
i encara l'amor,
amor.
Els amants s'estimen massa.
Ai, primavera que passa!
La rosa en esclat
-pecat-
espines no duu,
per tu.
Les flors es vesteixen d'àngel.
(Breu és l'avís de l'arcàngel.)
Les roses dels cels
-estels-
duen un fibló:
dolor.
l'aigua del riu és de plata.
(Lluna, sirena d'escata.)
El cel fa un atur
-atzur-
i resta suspès,
malmès.
Tinc un sol cor i no es cansa.
(D'amagat l'hivern s'atansa.)
La mà s'ha marcit
al pit,
per voler abastar
l'enllà.
La noia no és tan esquerpa.
(El seu cor és nafra oberta.)
Ai, amor, amor,
l'amor!
Ai l'amor, l'amor,
amor!
Estima'm d'una vegada!
(La nit és una estimada.)
Encara l'ocell
és bell,
i encara l'amor,
amor.
Els amants s'estimen massa.
Ai, primavera que passa!
Ai, primavera que passa!
.....................................................
ALBA DELS ULLS
Testa d'Hipnos
PERUGIA
Volar podries sense ales ni cel.
Els àngels, no. llur dibuixada fuga
és perceptible sols quan un estel
cau junt amb ells i es fon... -línia poruga.
Ton cel comença on acaba l'atzur.
Tu estàs en ell i ell és en tu alhora.
Una ala portes, per si el son impur
hi penetrés, poder sortir-ne fora.
La reverència
FRAGONARD
Nineta fràgil.
Il·lusió
sense parió,
imites, àgil,
de tanta ascendència
-amb gest d'infant,
insinuant-,
la reverència.
Petita dama
de gran caient,
seràs turment.
Vindrà la flama
molt arraulida
dintre teu:
sota la neu
viurà la vida.
Seràs Diana
Seràs Diana
de cors i d'ulls
de tu curulls;
o cortesana.
O princeseta!
Això, després.
Ara val més
la joguineta.
..............................
Missiva
T'escric amb llapis vermell, mots de foc;
parlo del bes i ja és besar-te un poc.
Barcelona, 1940
................................
Retrat
El fang més fi
del paradís
heus-el-ací.
A mi m'agrada
sentir-la així:
com un coixí
per la mirada.
I no res més,
si no és el bes
o l'abraçada.
7 de desembre del 1941
......................................
L'ingrat
Prou l'estimo, mareta:
ja tornaré algun dia.
Em dol deixar-te vella
i ara que em necessites.
Prou t'estimo, mareta,
però uns ulls ara em criden.
Sé que no et mereixia,
muller, companya, amiga.
Vaig estimar-te un dia
i tu tota la vida
muller, companya, amiga.
Però uns ulls ara em criden.
No creguis mai, petita,
allò que puguin dir-te.
El teu pare t'estima,
no em siguis enemiga,
filla meva, petita.
Però uns ulls ara em criden.
..............................................
Jo em donaria a qui em volgués
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no-meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almonia que se'm fes.
22-23 d'octubre del 1940
Cançó breu
Totes m'estimen a mi
i jo les estimo totes.
Vagarejo, pelegrí,
al llarg d'un somni de noies.
Doneu-me un cor més petit,
que aquest que tinc no se m'omple.
Només l'anhel d'infinit
i el vent, per les quatre portes...
Barcelona, 1941
Palau i Fabre, Josep (2001) "Poemes de l'Alquimista". Barcelona: Edicions Proa.
Primera edició (clandestina): 1952.
Ací podreu trobar altres poemes de Josep Palau i Fabre publicats a la xarxa
Ací us podeu descarregar el programa de mà del recital Don Joan i l'Alquimista, que va fer Montserrat Carulla, al Centre Blanquerna, a Madrid, el 18 de febrer del 2008. Podreu trobar una selecció de Poemes de l'Alquimista, també traduïts al castellà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada