RAÜL GARRIGASAIT. LA TENDRA MÀ DE CADA ARREL

No un cant,
un remoreig arran de terra,
gairebé incomprensible,
a l'alçada de les falgueres,
temorenc, vacil·lant,
la meva veu
que no gosa eixordar
ni els homes
ni els boscos,
només fressar
a poc a poc,
discretament,
els viaranys més solitaris,
la veu que encara emeto
perquè no se'm disloqui l'ànima,
com si es tractés d'un mecanisme de seguretat
contra la desintegració,
eixarm
que té la gran virtut
de fer que tot romangui en calma,
les ferides obertes,
les xemeneies fumejants,
el cel tan baix

. ........................
B, ECLOSIÓ

I

Remor de l'enasprar-se els dits dins el rocam
que el vent clivella. Remor de l'alga vomitada que la mar
s'ensuma a dins i dels narius que fan
l'esbufec lleu de les onades.
Remor de fer-se sal la llengua i tots els mots
que amagava, hexaedres
que se sostenen per un vèrtex
clavat al sòl.
Remor de les franqueses de l'arcà
que bleixa dins els blocs
i s'infla i sembla que n'infli els contorns
i que els faci esclatar per sobreixir-ne
escuma amorfa, ull desimatjat,
pedra i res més.
Remor de totes les remors que solquen
l'orella gegantina
del mar i de la terra.

......

IV
La volior
de les mosques després
de la tempesta, la fredor
s'infiltra arreu. Primers
viaranys renascuts dins el xàfec,
ressons d'acréixer-se els delers
que brunzi un món, un rumb, un tràfec.

 ........

V

(Tots els anys que em separen de les pedres
i de la calma que les omple,
tots els sons que m'aparten dels arbres
i de llur silenci,
tots els mots que m'allunyen
del que t'hauria volgut dir,

amb un gest
                  els anul·les.)

.........

C. MADURACIÓ DE LES PEDRES.

II

TRET PRECÍS, SENSE BLANC

Mirall, parallamps.
La vista t'empesta.
Cap llampec, tempesta;
cap imatge, clams

més sords o estridents
que fan un reialme
(l'enigma és la balma
dins el roc. En tens?).

No em comprens la rara
mullena que amara
mots, buidor, tresors?

 Més simple: l'imperi
dels marges, eteri,
amb l'ull, coresforç.

....

III

CONIUNCTIO FINIS SAECULI

No hi ha estels:
                      els batzecs,
les bafarades d'un
budell corrupte,
formen la nit més pútrida damunt
negrors sense reflex.

No es troben homes a la plaça.
No hi ha llanternes pe cercar-los.
I la música astral és un
terrabastall tot de veus òrfenes.

 Les hores sordes són l'anunci
que torta la terra s'enfonsa
endins d'un aiguamort amb fumaroles
                                 engolidores
                                 de cossos i ulls
                                 contorns
i pors de cloure el cercle
i pors de naufragar sense topar els esculls.

.......

VIII

FUM

La lluna llum
mant ànec fuig
els mots absurds
vol sense rumb

mant ànec fuig
xiulets aguts
i mots profans
la creu al puig

xiulets aguts
tu sense mots
la volior
de tants mots muts

tu sense mots
terra ferum
anònim llac
imatge als llots

terra ferum
tu ja no hi ets
i cels enllà
ànecs de fum.

..................

D. PARANYS DE BLANCA QUIETUD

IV
PENITÈNCIA

Seure en un banc
Llegir
la sang
del llambordí.

Ser l'atzucac
del temps
opac.
Tot el que tems.

I respirar
saó.
Serà
clam de raó.

......

E. TRES FINALS

LLUM HIVERNENCA (IV)

Només la llum.
Ets el glavi de l'hora.
Ets el no-res que implora.
Ets el bot de la cabra.
Ets la ferum del seu pixum.
Ets el signe rebuit de fum.
Ets l'ull que t'escalabra.

............

Garrigasait, Raül (2005) "La tendra mà de cada arrel.". Barcelona: editorial Viena.